Culte, Actualitat

Diumenge XXII A

31 ago 2017
Culte, Actualitat

A dir ver, no trob gens estranya la reacció que va tenir Simó Pere en front del que se li acabava de comunicar. Diu l’evangeli que hem acabat d’escoltar que Jesús, en un moment donat del seu itinerari missioner per les terres de Palestina, va anunciar als seus amics més propers el que pròximament li passaria, que no era precisament cap ramell de roses ni cap èxit ràpid: “He d’anar a Jerusalem, allà he de patir molt per part de les autoritats polítiques i religioses i lletraferits, seré executat i al tercer dia ressuscitaré”.

El que li quedà clavat a Pere fou lo de “seré executat”. I no va poder més i rebentà: “Això no pot passar de cap de les maneres, jamai això ha de succeir”.

He començat dient que no trobava gens estranya la reacció de Pere. Fa 400 anys i busques, un missioner d’origen europeu  va entrar dins Xina, era el primer jesuïta en fer-ho, portava per nom Matteo Ricci. Els seus alts coneixements de matemàtiques i el domini que arribà a posseir de la llengua xinesa  el dugueren a establir contacte amb l’emperador, de la dinastia Ming, qui el va rebre a Pekín. I passà que l’emperador tingué una reacció força semblant a la que tingué Simó Pere. El Pare Ricci, que ha passat a la història com un dels missioners més grans i originals, va estar a punt de provocar un escàndol de tal magnitud que per poc li costa la vida. L’emperador no pogué suportar les paraules del missioner catòlic: com era possible que fos ver allò que li acabava de dir-li, que aquell que li mostrava penjat a una creu, aquell deixat tan mal parat pel suplici era “el fill del cel”. Dins el cap del pescadoret de Galilea del segle I, i dins el cap de l’emperador xinès del segle XVI no quadrava ni poc ni gens que estiguessin lligats dos conceptes tan oposats: mort i Déu, creu i glòria.

He portat a rotlle dos casos concrets, el de Simó Pere i el de l’emperador Vanli. Però no són fets aïllats. Ha estat una constant, en la història bimil·lenària de l’Església, aquest conflicte entre creu i divinitat. També per als nostres llunyans avantpassats, la creu els comportava gran conflicte. En el període paleocristià i, després, en el període medieval, el tipus privilegiat de creu fou l’anomenada “crux gemmata”, que vol dir “ creu enjoiada”. No resistien les representacions naturalistes del crucificat, no resistien la cruesa de la creu i optaren per suavitzar-la i embellir-la amb perles i diademes, i cobrir la nuesa amb túnica blanca i  substituir la corona d’espines per una d’or.

Ens podríem demanar qui té raó: tenim raó nosaltres que posam, aquí i allà santcristos crucificats per tot arreu que mostren sang regalimada, músculs contorsionats i venes desencaixades, o tenien raó els nostres avantpassats que optaren per creus ennoblides i el crucificat absent?

Què diria Crist mateix? Diria el que un dia ja digué. Tornem, doncs, a l’evangeli d’avui. Deixau-me remarcar dos moments de l’escena. Hi ha un moment dur, especialment dur de Jesús, el moment que es confronta amb Pere i li amolla: “Lluny de mi dimoni, tu penses com home, no penses com Déu”. Primera lliçó que Jesús avui ens transmet: la creu és ineludible en un constructor del regne de Déu, no cal ni silenciar-la ni endolcir-la; cal sol assumir-la: “Qui vol seguir-me a mi, que es carregui la seva creu”.

Hi ha, però, un altre moment de Jesús que tampoc l’hem de silenciar. És el moment que diu: “ Seré executat i el tercer dia ressuscitaré”. Som culpables si retenim “seré executat” i no retenim “ressuscitaré”. Deixem anar problemes de pura iconografia, de si creu crua o si creu enjoiada, deixem als artistes de cada generació i cultura representar Crists a la seva manera. Però facem-nos problema de si a Crist el deixam difunt per sempre o el retenim viu per sempre. No l’oblidem al “tercer dia”! No oblidem la meta mentre caminam. No celebrem cap divendres que no esperi diumenge ni cap creu que no brolli vida.

Joan Bauzà