Arquitectura

Construïda sobre el penya-segat on s'assenta la ciutat romana, la seva silueta destaca per sobre de la muralla convertint-la en una de les fites de la façana marítima de Palma.

La Seu es construí sobre un penya-segat que anteriorment es trobava limitat pel mar, el que convertia a la Catedral de Mallorca en l'única catedral gòtica que es reflectia a l’aigua. Amb la construcció del Parc de la Mar s'ha aconseguit aquest efecte una altra vegada i ara la silueta de la Seu es reflecteix novament sobre un llac artificial d'aigua salada que simbolitza aquest mar que antigament tocava la muralla. Aquesta situació excepcional és un dels trets més característics de la Seu.

La Catedral de Mallorca presenta una planta basilical de tres naus tancada per una capçalera formada per tres absis. La nau central mesura 43,30 metres d'altura per 19,30 d'amplada, i les dues naus laterals tenen una altura de 29 metres per 10 metres d'amplada. L'interior de la catedral ofereix una gran sensació d'amplitud i lleugeresa estructural accentuada per les característiques dels pilars octogonals que separen les naus, aixecats amb marés de les pedreres de Santanyí i Galdent (Llucmajor): només catorze pilars separen els trams de les naus, set a cada costat. Aquests es troben a gran distància entre si (7,74 m), són extremadament prims i, sobretot, molt alts (21,47 m). Aquesta sensació d'ingravidesa s'incrementa amb els efectes de la llum que penetra a l'interior de la Seu a través de les set rosasses i els vuitanta-tres finestrals, alguns d'ells oberts durant els darrers vint anys i que caracteritzen l'interior de la Catedral. Tot això ha fet que la catedral sigui coneguda com "la catedral de la llum".

Tot això ha fet que la catedral sigui coneguda com "la catedral de la llum".

La façana de l'Almudaina

L'edificació de la façana principal de la Seu significà el final de la construcció catedralícia. La façana que podem contemplar avui en dia només conserva de l'original la portalada renaixentista.

El portal, dedicat a la Immaculada Concepció, data del primer terç del segle XVII. En el timpà es representa la Immaculada Concepció envoltada de quinze símbols bíblics referits a santa Maria "toda pulchra".

Ja al segle XIX, el terratrèmol registrat el 1851 provocà que la façana quedés en estat ruïnós. La seva restauració s’encarregà a l'arquitecte madrileny Juan Bautista Peyronnet qui prescindí de construir els portals de les naus i també encegà les dues rosasses superiors. A més, projectà un frontó d'estil neogòtic i dos nous contraforts. En morir l'arquitecte l'obra quedà inacabada, així que l'obra de restauració fou continuada per l'arquitecte provincial Joaquim Pavia. Destaca de la seva intervenció l'estàtua de la Verge, titular de la Seu, que s'aixeca sobre el frontó, coronant la façana. Gaudí diposità a terra un deixant de pedra que glossa el salm 41: «anam al temple de Déu com el cérvol assedegat que busca les fonts d'aigua».

Baptisteri

La catedral tenia en el seu projecte inicial tres portes d'ingrés a la façana principal corresponents a les tres naus però, finalment, només s’obrí la porta central, i els espais interiors corresponents a les naus laterals es convertiren en capelles: a la nau lateral de la dreta trobam el baptisteri. Cal recordar que la capella del Baptisteri ocupa un dels límits de l'antic claustre catedralici, conformat a partir del segle XIV, i que donà pas a la façana de finals del segle XVI. Aquesta capella, projectada per l'arquitecte Fra Miquel de Petra, religiós caputxí, es realitzà entre el 1790 i el 1794 i destaca pel seu estil molt diferent del gòtic constructiu o del barroc decoratiu. En el conjunt arquitectònic del baptisteri la decoració es mou en el llenguatge neoclàssic, escàs en l'espai catedralici. Així, aquest conjunt monumental constitueix un testimoni dels inicis de l'academicisme classicista a la Seu.

La decoració de la capella és fonamentalment arquitectònica. Enmig de la capella hi ha la pica baptismal, col•locada sobre dues grades. De forma acampanada i ovalada, seguint la tradicional forma dels sarcòfags antics, és tota d'una sola peça de marbre vermellós.

Capella del Sant Crist de les Ànimes

La capella del Sant Crist de les Ànimes, de reduïdes dimensions, s'eleva 3 grades per sobre el nivell de les naus. Construïda en els murs del portal Major, en el buit del qual devia ser, segons el pla primitiu, el portal lateral esquerre del temple - cegat per la reforma (1852-1887) de l'arquitecte Juan Bautista Peyronnet - s’obrí al culte el 1894 durant les obres de remodelació de la façana principal. Coberta per volta apuntada amb llunetes es tanca amb una reixa de ferro, imitació de la de la capella del Santíssim.

L'antic retaule del sant Crist de les Ànimes, obra del mallorquí Tomàs Torres, presentava a la fornícula central la imatge del Crist de les Ànimes. Aquest retaule fou traslladat a la capella de sant Josep fins el 1886, data en què fou col•locat a la capella de l'avantsagristia de Vermells, ocultant aquella portada gòtica fins el 1894.

Actualment, la capella conté els fragments de l'antic retaule de sant Pere, que decorava la capella ara denominada del Santíssim, després de la intervenció de Miquel Barceló.

Capella del Corpus Christi

Aquesta capella absidal, col•lateral a la del Santíssim, ocupa l'absis esquerre de la capçalera. Sobre el seu arc triomfal trobam una rosassa oberta a la fi del segle XIX. Construïda al segle XIV, aquesta capella estava dedicada inicialment a sant Mateu i, amb posterioritat, al Sagrat Cor de Jesús, amb la denominació llatina de "Corpus Christi", advocació que conserva a l'actualitat. El seu magnífic retaule barroc, de fusta daurada i policromada, fou acabat probablement l'any 1641. És obra de l'escultor mallorquí Jaume Blanquer, el qual fou enterrat a la part posterior del retaule, on aparegué la seva làpida durant l'última restauració de l'obra. Sota un arcosoli construït dins el mur esquerre de la capella a mitjan segle XIV es col•locà el sepulcre medieval de Ramon Torrella, el primer bisbe de Mallorca després de la conquesta de Jaume I, decorat amb pintures.

Sagristia Major

La Sagristia Major es troba en el cos baix de la capella de la Trinitat, la qual fou concebuda com un únic espai que, posteriorment, es dividí en dos: la sala de les relíquies a la planta baixa i, al primer pis, la carboneria.

La col•locació de l'armari de les relíquies i de l'enteixinat dividí aquesta zona en dos pisos.

Aquest espai, no accessible al públic, ha estat objecte d'un seguiment arqueològic per recuperar uns espais que, al llarg del temps, s'havien convertit en magatzems. Les obres han afectat superficialment el subsòl i han consistit bàsicament en la retirada del paviment existent, en la preparació per al nou paviment i la neteja mecànica de les parets.

Capella de la Santíssima Trinitat

Al fons de la Capella Reial, i en un pla elevat, es troba la capella de la Trinitat. És la part més antiga de la catedral i per la qual es començaren les obres. Les notícies documentals referents a la Catedral de Mallorca s'inicien pròpiament el 1306, quan el rei Jaume II dicta un codicil en el seu testament en el qual es disposa l'edificació d'una capella per a la seva sepultura i la dels seus descendents dedicada a la Santíssima Trinitat.

Al fons hi presideix la capella, des del 1904, la talla de fusta daurada de Nostra Dona de la Seu, preciós exemplar de les denominades Verges-sagrari, obra del segle XIV. Tres finestrals, simbòlics en el seu número, il•luminen el fons de la capella. Als laterals dos arcosolis custodien els sepulcres dels reis mallorquins, Jaume II i Jaume III.

Gaudí inicià la reforma de la capella el 1904 durant la qual tragué l'antic retaule barroc, de grans dimensions, que ocupava l'altar major i que tapava la capella separant-la de la resta del temple. El 1905 tornaren a Mallorca les cendres de Jaume III, que es conservaven a València. La restauració definitiva de la capella fou realitzada per l'arquitecte Gabriel Alomar entre el 1946 i el 1947 amb motiu de la inauguració dels dos reals sarcòfags d'alabastre neogòtics.

Capella Reial

El presbiteri o Capella Reial constituí el segon tram en la construcció de la Seu, començat al segle XIV. En la perspectiva de la nau central, la Capella Reial forma un segon temple, de la mateixa manera que, al fons, la capella alta de la Trinitat, en l'absidiola, marca el principi d'un tercer.

Es denominà Capella Reial per la contínua protecció de la Casa Reial de Mallorca, l'escut dels integrants de la qual apareix repetit setze vegades. En aquesta capella se celebraren les exèquies de Jaume II (1311) i les coronacions del rei Sanç (1311) i de Jaume III (1324) i Pere el Cerimoniós (1343). A les claus de volta figuren els escuts del rei i del regne de Mallorca.

Presideix la capella la càtedra pontifical gòtica de marbre blanc des de la qual el bisbe presidia les cerimònies, que quedà oculta fins el 1904 per l'antic retaule major barroc, que també cobria l'arc de la capella de la Trinitat. Durant la restauració d'Antoni Gaudí, que afectà principalment la zona del presbiteri, es desmuntà aquest retaule, es traslladà part del cor que es trobava a la nau central i s’instal•là sobre l'altar major el lampadari-baldaquí, obra d'Antoni Gaudí, entre altres intervencions.

Sagristia forana

Se sap que el 1327 la sagristia forana de la Seu ja s'havia construït entre els murs de la capella Reial, l'absis exterior de la capella de Sant Pere (actual capella del Santíssim) i el penya segat sobre el mar. Set anys després, a sobre la sagristia, es construí l'anomenada casa de les hòsties, avui desapareguda, en la qual s’hi instal•là un forn per elaborar les hòsties que se servien durant l'eucaristia.

L'accés a aquesta dependència es realitzava mitjançant una escala de cargol construïda en els murs interiors de la sagristia, desapareguda en part durant la reforma d'Antoni Gaudí.

Capella del Santíssim

La capella del Santíssim de la Catedral de Mallorca ocupa l'absis lateral dret de la seva capçalera. És de traça gòtica i pertany al nucli més antic de la fàbrica catedralícia, procedent del segle XIV. Fou construïda sota l'advocació de sant Vicent Màrtir i un segle després apareix dedicada a sant Pere. Dos infants reals, l'infant Pere de Portugal (mort el 1256) i Pagà de Mallorca (1349), benefactors tots dos de la Seu, foren sepultats en aquesta capella. El recinte patí diverses modificacions arran de les restauracions que es feren els segles XVI i XVII i per l'incendi casual sofert per aquesta capella el 15 de setembre del 1819, el qual destruí el retaule barroc de fusta sobredaurada (s. XVI) i el sagrari, i també amenaçà tota la fàbrica de la capella. Les obres de restauració duraren vint anys durant els quals es construí un nou retaule per substituir l'anterior. Acabat el 1839, era d'estil neoclàssic de marés i guix marbrejat amb decoracions de fusta policromada. Aquesta capella fou objecte de la intervenció de l'artista mallorquí Miquel Barceló, realitzada entre els anys 2001 i 2006, amb la qual la capella passà a estar dedicada al Santíssim.

La cripta

Aquest espai ha estat objecte d'un estudi recent en què s'ha investigat sobre l'origen i els possibles usos d'aquesta dependència.

Se tracta d'un subterrani, a 2,65 metres davall sa planta baixa, cobert de volta i trespol de rajola hidràulica, que físicament se sembla a un aljub. A la zona d'accés, és a dir, on se troba el passadís i l'escala, se conserven dos orificis en el sòtil.

En quant a l'ús d'aquest espai, s'han plantejat diverses hipòtesis. Segons l'arqueòloga Francisca Torres[1], en un principi se va pensar que podria tractar-se de la reutilització d'un aljub com cripta però, posteriorment, i, tenguent en compte la posició central d'aquest espai a la Seu, situat quasi en el centre de la capella Reial, se va plantejar l'opció que aquest lloc podria haver estat concebut des d'un primer moment com cripta, a pesar que, en la construcció, s'haurien utilitzat tècniques constructives pròpies d'un aljub. 

Capella de Sant Antoni

És la capella contigua a la capella del Santíssim. S’edificà durant el segle XIV i és una de les últimes obres documentades de Guillem Sagrera, protomestre, en aquella època, de la Catedral. El retaule de sant Antoni de Pàdua s’aixecà entre el 1714 i el 1720 a expenses del canonge Antoni Figuera (1667-1747), en substitució d'un anterior, gòtic, dedicat a sant Guillem que fou retirat d'aquesta capella el 1716. El retaule, de fusta daurada, és obra de l'arquitecte, escultor i decorador navarrès Francisco Herrera. A la fornícula central hi trobam representada la imatge del sant titular de la capella predicant. L'àtic del retaule presenta un alt relleu de santa Rosalia, a qui està dedicada també la capella des de l'any 1720.

Capella de la Mare de Déu de la Corona

Construïda al segle XIV, fou dedicada, en principi, al Salvador o Passio Imaginis i tenia dos altars dedicats a sant Aleix i sant Climent. Posteriorment, fou la capella del rosari marià. Aquesta denominació prové, però, de la corona d'espines del Redemptor, que aconseguí gran devoció per part dels fidels. El retaule barroc és de fusta daurada i basament de marbre. En un dels angles de la capella trobam el sepulcre gòtic d'Antoni Galiana, vuitè bisbe de Mallorca (1363-1375) i el primer nascut a l'illa, que fou un gran impulsor de les obres de la Seu. També en aquesta capella trobam el conjunt escultòric de la Dormició de la Mare de Déu, del segle XV.

Capella de Sant Martí

La capella de Sant Martí de Tours és obra del segle XIV i, al principi, tingué altres dos altars dedicats a sant Miquel Arcàngel i sant Honorat. El retaule barroc, de fusta daurada, és obra de Francisco Herrera (1723). Destaca en el nínxol central, entre un fons de teles amb paisatges, el grup escultòric de sant Martí, a cavall, i un pelegrí a que, generosament, dóna la meitat de la seva capa.

Capella de Sant Bernat

La fàbrica de la capella de sant Bernat de Claravall se situa cronològicament en el segle XIV. El 30 d'agost del 1912 es produí un greu incendi que cremà els murs, la volta i els sepulcres de la capella, a més de destruir completament el retaule, obra de Francisco Herrera. De les flames de l'incendi només se salvaren la reixa que tanca la capella i la làmpada. Els treballs de restauració duraren nou anys, de l'any 1913 al 1921. El 19 d'agost del 1921, vigília de la festa del titular de la capella, s’inaugurà la restauració de la capella que fou dirigida per l'arquitecte català Joan Rubió i Bellver, que projectà el nou retaule de sant Bernat, d'estil neogòtic, fet en alabastre per Tomás Vila. Per suggeriment d'Antoni Gaudí, en l'arrencada dels arcs, es col•locaren les estàtues de tres Doctors de l'Església llatina: sant Agustí, sant Gregori el Gran i sant Ambròs, i de tres de l'Església oriental: sant Ciril, sant Basili i sant Joan Crisòstom. A més, el 1916 s’obriren tres finestrals amb cristalleria dibuixada per Dàrius Vilar i que representa tres escenes relatives al sant titular: l'ingrés de sant Bernat a l'Orde del Cister, el ministeri i la glorificació.

Portal del Mirador

En el cinquè tram de la nau central s'obre, a la façana sud de la Seu, el portal del Mirador. A la fi del segle XIV, cap al 1389, s'iniciava la seva construcció, durant el pontificat de Pere Cima. L'obra fou dirigida, en un primer moment, pel mestre Pere Morey i hi treballaren Jean de Valenciennes i Rich Alamant. Després de la mort del mestre, el 1394, sabem que hi interveniren Pere de Sant Joan, Antoni Canet i Guillem Sagrera, que acabà dirigint les obres durant dues dècades.

Per la part exterior, el portal s'estén fins al nivell dels contraforts, creant un espai en forma de gran atri de planta rectangular cobert per una volta de creueria. En el parament del fons, s'obren les dues portes separades pel mainell. El parament exterior s'obre en un gran arc ogival, el perfil es troba flanquejat per florons, emmarcat lateralment per dos fins pinacles i amb una arqueria cega per la part superior. El parament interior es troba decorat amb un gran gablet sobre les arquivoltes ogivals del portal que emmarquen el timpà.

Capella de la Mare de Déu de la Graderia (o capella de l'Assumpció)

Començada a construir el 1402 al solar de l'antic claustre, fou coronada amb la clau de volta el mes de juliol del 1404. Devers 1407 aquesta capella es coneixia ja com la capella de les Onze Mil Verges o de Nostra Senyora de la Graderia donat que albergava una talla de fusta del segle XIII de la Mare de Déu, anomenada Mare de Déu de la Grada per la grada o graó que donava accés a la capella salvant el desnivell del primitiu pis del claustre antic, anivellat el 1736. Es tracta de l'única capella claustral del segle XIV. Actualment aquesta talla es troba situada en una fornícula del segle XVIII.

Des de l'any 1574 aquesta capella es troba dedicada a l'Assumpció de la Verge. Des del 1890 es denominà també capella de Nostra Senyora del Carme, pel nou llenç que substituïa un d'anterior dedicat a l'Assumpció. El retaule barroc, de fusta, fou daurat el 1665 per Damià Cremades. L'artística reixa de ferro massís forjat de finals del segle XVI constitueix un valuós exemplar de forja.

Capella del Sagrat Cor

És la segona capella que es construí al solar de l'antic claustre. El 4 d'abril del 1407 els Jurats de Mallorca, sota el patronat dels quals es trobava la capella, col•locaren la primera pedra i dedicaren la capella a l'Àngel Custodi del Regne de Mallorca, en honor del qual celebraven solemne festa amb ritual doble i processó, cada mes d'octubre. El retaule antic estava dedicat a sant Àngel Custodi (actualment el llenç que el representa es troba en el segon cos del retaule). El 1680 la capella es dedicà a sant Vicent Ferrer, patró Menor del Regne, i en aquell mateix any es col•locà interinament, a l'espera d'un nou retaule, un llenç representant el nou titular. Sis anys després, es construí un retaule dedicat al sant que, en el segon cos, alberga un llenç amb la imatge d'Àngel Custodi, provinent de l'antic retaule. L'any 1890 es beneí la nova estàtua del Sagrat Cor, a qui es dedicà la capella. Tallada per Guillem Galmés, substituí l'antic quadre del sant valencià. El retaule del Sagrat Cor, construït entre els segles XVIII i XIX, i les pintures que es troben als costats són obra de Ricard Anckerman.

Capella de Sant Benet

És la primera capella de la nau del costat de l'Epístola i la tercera construïda al solar de l'antic claustre. Era l'antiga capella de santa Magdalena. El 10 octubre del 1586 es concedí al canonge Antoni Garau qui la consagrà a sant Jeroni. Dos anys després, el 1588, la capella fou concedida a la família dels Armengol què feren el retaule actual i dedicaren la capella a la Mare de Déu dels Navegants, la imatge apareix a la part alta del retaule. L'any 1738 la capella fou dedicada a sant Benet. Omplint tot el fons de la capella trobam el retaule de sant Benet, un retaule barroc de fusta sobredaurada rematat per la talla de fusta que representa la Mare de Déu dels Navegants que porta al nen Jesús a la mà esquerra i un vaixell a l'altra mà. La seva autoria s'atribueix a Andreu Carbonell. Una artística reixa de ferro forjat tanca la capella. Els murs presenten decoració d'estucs, atribuïts a Antonio Soldatti.

Capella de la Immaculada Concepció

Es tracta de l'última capella de l'antic claustre. La seva edificació acabà el 1574 amb la col•locació de la clau de volta. És la primera capella del costat de l'Evangeli i presenta un retaule barroc, dedicat a la Immaculada Concepció, que s'ha atribuït a Juan de Aragón. En el compartiment central destaca la imatge de la Immaculada, declarada Patrona de Mallorca l'any 1643. El tercer cos presenta un baix relleu central de la Puríssima. Posteriorment, els murs de la capella es pintaren de blanc i blau per donar a la capella un aspecte grecoromà.

Capella de Sant Sebastià

Aquesta capella es troba dedicada a Sant Sebastià, que fou declarat Patró de la Ciutat de Palma el 1634. El 16 de setembre del 1518 els Jurats obteniren del Capítol de la Seu aquesta capella. Gairebé dos segles després, el 1711 el recinte patí un incendi a causa de l'impacte d'un llamp i, per això, els Jurats de la Ciutat de Palma s’oferiren per ajudar a la reparació de la capella i per pagar un nou retaule. El retaule barroc de sant Sebastià, de fusta daurada sobre una base de pedra, fou dissenyat per Francisco Herrera (1711), i la seva realització es perllongà al llarg de la primera meitat del segle XVIII. Presidit per l'estàtua del sant titular, lligat a un arbre i assagetat, es troben també representades altres estàtues de sants mallorquins i de diversos patrons menors de la Ciutat i de l'antic Regne de Mallorca. La capella fou daurada el 1755.

Capella de Sant Josep

Contigua a l'espai interior corresponent al portal de l'Almoina, es troba la capella de Sant Josep, dedicada antigament a les Ànimes. Aquesta primera capella claustral de la nau de l'Almoina fou objecte d'una renovació total entre els anys 1885 i 1886 que, a grans trets, consistí en l'eliminació de l'estucat de voltes i murs, la restitució de l'aspecte general de la fàbrica del temple, l'obertura de l'ogiva del finestral i la pavimentació amb lloses de marbre. El retaule d'estil neogòtic, de fusta daurada, obra de l'escultor Guillem Galmés, fou beneït el mes de març del 1886. En el cos principal es venera l'estàtua central de sant Josep. L'antic retaule, amb motiu del canvi de titular, fou traslladat el 1886, a la capella de l’avantsagristia de Vermells on quedà fins el 1896, data en què fou instal•lat definitivament a l'actual capella de les Ànimes. Tanca el recinte una preciosa reixa d'estil gòtic de ferro forjat que prové de la capella de Sant Pere d'on fou retirada arran de l'incendi del 1819. La reixa anterior fou traslladada el 1886 a la capella de sant Martí.

La façana de l’Almoina

La façana de l’Almoina es començà a construir el 1498, un cop acabada l'obra del campanar adjunt.

És la façana de menor longitud per mor del campanar adossat i de tot un conjunt de construccions annexes. La façana rep el seu nom de la casa del costat, construïda el 1529 per repartir l'almoina administrada pel Capítol.

El portal, projectat el 1498 per Francesc Sagrera, i edificat en pedra de Santanyí, presenta una traça més senzilla que la resta de portals i destaca per la puresa de les seves línies. Un gran arc ogival, sostingut per brancals i rematat per un floró conopial, emmarca un timpà que conté una única imatge que representa la Verge, obrada al segle XVI. Recordam que també el timpà del portal de l'Almudaina i el del Mirador acullen la imatge de la titular del temple. Decorant la façana, es col•locaren gàrgoles en els desguassos dels contraforts.

Capella de l’avantsagristia (atri de la Sagristia dels Vermells)

Construïda per Pere de Morella, segon bisbe de Mallorca (1266-1282), al cementiri de la Seu, fou la primera capella claustral. El 30 agost del 1404 fou col•locada la primera pedra dels fonaments d'aquesta capella denominada llavors de santa Caterina i que posteriorment s’anomenà de santa Pixedis i de sant Antoni. El 1886 es coneixia com a capella de les Ànimes ja que s’hi trobava un retaule dedicat a aquesta advocació. Avui és simplement l’atri de la Sagristia de Vermells, sense dedicació ni altar. A l'entrada de la capella es pot contemplar, des del 1904, el portal renaixentista de l'antic cor, obra de Joan de Sales i que antigament ocupava el centre de la nau central.

El portal que dóna accés a la Sagristia de Vermells és d'estil gòtic i està obert al mur de la base de la torre del campanar. L'única decoració escultòrica que presenta és una sanefa que recorre la línia d'imposta sota el timpà, en què es veu un grup escultòric policromat que representa la Mare de Déu amb el nen asseguda al tron flanquejada per dos àngels ceroferaris.

Capella de la Pietat

La capella de la Pietat, coberta amb una volta baixa radial, es caracteritza pel gran arc escarser amb decoració escultòrica de la seva entrada, construït el 1478. Sobre aquest arc es troba l'òrgan construït el 1795 per Gabriel Tomàs, orguener de Llucmajor, segons projecte de Pere Josep Bosch. Decoren els murs de la capella trenta-tres pintures religioses, algunes d'elles decoren el extradós i l'intradós de l'arc. Dedicada primitivament (1399) a santa Anna, sant Jaume i posteriorment, als sants metges Cosme i Damià, també es denominava el 1622 de sant Simó i sant Judes. Més tard, es denominà capella de sant Cabrit i sant Bassa i de sant Esteve. Presideix la capella el retaule barroc de la Pietat, construït el 1689. A la fi del segle XV, la capella tenia un doble accés a la sala capitular gòtica per mitjà de dos portals ricament decorats. Per raons desconegudes, un d'aquests portals desaparegué i l'espai buit es tapià. També es troba en aquesta capella una de les escales dissenyades per Gaudí.

Capella del sant Crist del davallament


Construïda al segle XIV, el 1399 disposava de tres altars dedicats a santa Cecília (centre), sant Blai i a tots els Màrtirs. Actualment està dedicada al sant Crist del Davallament, la imatge, de mida natural, fou traslladada des de la capella de Nostra Senyora de la Graderia l'1 de novembre del 1742. Des de llavors, la talla es troba a la part posterior del retaule del sant Crist del Davallament, oculta per una pintura representant el Davallament de la Creu, obra del pintor mallorquí Ricard Anckerman. Aquesta talla és la que s'utilitza per a la cerimònia del Davallament de la Creu el divendres sant. L'actual retaule barroc, de fusta, sense daurar, fou acabat el 1729. La capella es reconstruí el 1739 ja que amenaçava ruïna. Des de desembre del 1974 tanca la capella la preciosa reixa original de l'arquitecte Guillem Reinés, la qual prové de l'església de les Religioses Reparadores.

Capella de Sant Jeroni

És la primera capella de la nau lateral esquerra. Al segle XIV, estava dedicada a santa Maria Magdalena. A la fi del segle XVI fou dedicada a sant Jeroni pel canonge Jeroni Garau, l'escut es troba esculpit en ambdós extrems del basament del retaule. El retaule de sant Jeroni es creu que fou obra de Gaspar Homs, entre el 1593 i el 1600. A la fornícula central es representa l'estàtua del sant titular. La capella fou renovada el 1759. Adossat al mur dret del recinte, s'alça el mausoleu de marbre del Marquès de la Romana, obra de Josep Antoni Folch i que, en el seu origen, es trobava a l'església del convent de sant Domingo de Palma . Aquesta obra constitueix la mostra més important del neoclassicisme a la Catedral de Mallorca.

El claustre barroc

A l'est del campanar, es troba el claustre barroc (1709-1710), edificat en el solar de l'antic hort capitular i en un solar adjacent.

Edificat tot de pedra de Santanyí, fou construït al voltant d'un pati rectangular al centre del qual hi ha una cisterna amb coll. Envolten el pati quatre corredors, coberts amb volta d'aresta, formats per vint arcs de mig punt, sis als costats majors i quatre en els menors, que s'aixequen sobre columnes amb capitells compostos. Els arcs de pas en aquest punt són adovellats i sobre cadascun d'ells podem veure un escut decorat: el del costat est representa la imatge de Maria, mentre que el del costat oest mostra l'anagrama del seu nom.

L'antic claustre medieval, del segle XIV, no estava ubicat en aquest mateix solar sinó que s'estenia entre l'església i el Palau de l’Almudaina i fou destruït per donar solar a la fàbrica de l'església el segle XVI.

El claustre actual no s’edificà com a substitut del medieval, sinó que es dedicà a l'activitat burocràtica i social del capítol i, per això, es trobava al costat la biblioteca, l'arxiu i altres despatxos.

Entre els anys 2013 i 2014, es dugueren a terme obres de restauració del claustre.

Sala capitular barroca


La sala capitular barroca, projectada el 1696 i acabada el 1701, forma part, juntament amb el claustre, del programa d'arquitectura barroca promogut pel Capítol a la fi del segle XVII i principis del XVIII.

S'aixeca sobre una planta el•líptica i constitueix el primer exemple en el barroc insular d'aquest tipus de planta. S'ha atribuït a Francisco Herrera i constitueix un precedent de la realitzada per ell mateix a l'església del Socors de Palma el 1707.

Vuit columnes amb fust estriat helicoïdal suporten l'entaulament i, sobre aquestes, arrenquen els nervis que divideixen la cúpula en vuit paraments, en cadascun dels quals s'obre un ull de bou. Els nervis s'uneixen en la clau central de la cúpula que presenta un medalló amb la Mare de Déu i el Nen entronitzats, envoltats per vuit àngels. La cúpula està totalment coberta per decoració vegetal en relleu.

El monumental portal d'accés a la sala capitular es troba situat en un dels extrems de l'eix major. Coronat per tres figures que representen les tres virtuts teologals, presenta al timpà la Verge sota una petxina, envoltada d'àngels nus i dos dofins als costats.

Aquesta sala, que forma part del Museu Capitular, fou restaurada el 2001.

 

Sala capitular gótica

A les catedrals cristianes occidentals, la sala capitular era el lloc on es reunia oficialment el capítol catedralici, és a dir, el cos de canonges d'una catedral al qual correspon celebrar les funcions litúrgiques més solemnes a l'església catedral i encarregar-se de la seva gestió. A la Catedral de Mallorca, hi ha dues sales capitulars: la sala capitular gòtica i la sala capitular barroca.

L'antiga sala capitular gòtica es construí al costat de la façana est del campanar. Aquesta edificació estigué al principi exempta de la Seu, fins que s’ajuntà a la part posterior de la capella de santa Anna (actualment capella de la Pietat).

Atribuïda a Pere Morey, es començà a construir a finals del segle XIV. Posteriorment hi intervingué Guillem Sagrera, culminant l'obra durant el bisbat de Lluís de Prades entre el 1407 i el 1429, que al manco la patrocinà en part, ja que les seves armes figuren en la clau d'una de les voltes.

Enmig de la sala trobam la làpida sepulcral del bisbe Gil Sánchez Muñoz. També s'obren les portades barroques del claustre i de la sala capitular barroca.

Casa de l’Almoina

Adossada al campanar, la Casa de l’Almoina fou construïda el 1529, segons consta en la clau de l'arc d'ingrés. Pren el seu nom per l'almoina que allí es repartia als pobres i als malalts després d'escoltar la santa missa. També se la denominà Casa de les Escoles per les classes que durant anys s’hi impartiren i, així mateix, serví d'oratori. Aquesta casa donà nom a la façana contigua i, fins el 2010, també a la plaça de davant, actualment denominada «plaça de la Seu».

El disseny d'aquesta edificació, que constitueix una interessant mostra d'arquitectura gòtica civil mallorquina, s'atribueix a un deixeble de Guillem Sagrera, probablement al seu fill Francesc.

L'interior està dividit per dues plantes rectangulars cobertes per un espectacular enteixinat de fusta. La planta baixa, a la qual s'accedeix per un portal amb arc apuntat, flanquejat per dos lucernaris quadrats atrompetats, presenta restes de decoració mural geomètrica. Antigament ocupada per una capella, avui dia la planta baixa constitueix l'accés al Museu Capitular. Una estreta escala en espiral permet l'accés al primer pis, que alberga l'Arxiu Capitular i la sala d'investigadors.

Sagristia de Vermells

La Sagristia de Vermells, antigament capella de Tots Sants, es construí en el primer cos del campanar el 1633. Posteriorment, el 1721, fou objecte d'una restauració.

Aquesta dependència pren el nom del color de l'hàbit que vestien els dotze petits cantors que antigament es posaven i treien les seves capes vermelles en aquest espai. Actualment constitueix una de les sales del Museu Capitular i alberga peces d'època medieval.

A la volta de creueria que cobreix aquest espai encara s’hi poden contemplar diverses restes de policromia.

 

La Torre campanar

Sobre un eix diferent del de la Seu, s’alçà a finals del segle XV la torre campanar de 47,80 metres d'altura. De planta quadrada, ampla i d’aspecte massís, el campanar de la Seu està format per tres cossos superposats separats per una cornisa. Sobre la torre hi ha una estructura inacabada de contraforts en forma d'estrella que correspon al llanternó octogonal projectat, que quedà sense construir el 1498.

Quant a l'interior del campanar, dins el primer cos hi ha, coberta amb volta de creueria, la sagristia de Vermells. El pis superior, al qual s'accedeix per una escala en espiral formada per 215 escalons, alberga l'excepcional joc de campanes de la Seu, considerat un dels més complets conjunts de campanes medievals de tota l'Europa Occidental. A l'interior del campanar també es conserva un important conjunt de grafits, l'estudi dels quals ha confirmat que aquest fou utilitzat com a lloc d'asil de fugitius entre els segles XV i XVIII.

Entre els anys 2013 i 2015 es rehabilitaren i restauraren el campanar i el conjunt de campanes de la Catedral de Mallorca.

Els grafits del campanar

La Seu se troba plena de grafits, però el campanar és el lloc on trobam el conjunt més nombrós i important, sobretot a la sala de campanes.

Els grafits, realitzats amb incisions o pigments, estan formats per inscripcions i dibuixos. El marc cronològic de les inscripcions comprèn des del segle XV al XVIII, a pesar que predominen les corresponents al segle XVII.

Un primer grup d'inscripcions s'atribueix al personal vinculat al servici de la Seu, persones relacionades amb la fàbrica i el culte (campaner, clergues, sagristans, picapedrers, etc.) mentres que un segon grup, més nombrós, és obra dels asilats que evitaven la persecució de la justícia refugiant-se en un lloc sagrat [1].

Aquestes inscripcions, emmarcades en el context de clima de violència i inestabilitat que es vivia a Ciutat de Mallorca en el segle XVII, segueixen un patró comú: presenten el nom i llinatge, qualcunes mencionen l'ofici de l'autor i, finalment, la data de realització [2].

En quant als dibuixos, aquests solen acompanyar les inscripcions o poden aparèixer aïllats. Se tracta de dissenys senzills entre els quals se troben des de representacions antropomòrfiques, registres de comptes, representacions de creus i d'armes, fins a la dificultat figurativa dels vaixells.

Array ( [type] => 32 [message] => PHP Startup: Unable to load dynamic library '/usr/local/lib/php/extensions/no-debug-non-zts-20131226/pdo_mysql.so' - /usr/local/lib/php/extensions/no-debug-non-zts-20131226/pdo_mysql.so: cannot open shared object file: No such file or directory [file] => Unknown [line] => 0 )