La religió, hi té res a veure amb l'epidèmia?

 

Gabriel Amengual

 

En aquests dies la informació del coronavirus tapa pràcticament qualsevol altra informació. No és estrany, perquè la seva repercussió és grossa i per tant també l'interès no sols periodístic que suscita. Però no sols produeix informació, sinó també molts comentaris, opinió, consells, interpretacions, relats i històries, dades i documentació, xifres i estadístiques, hipòtesis i tesis, propostes polítiques i tècniques tant de sanitat com de treball social, onegés i voluntariat. En torn del fet es crea tota una nebulosa de paraules que a vegades potser enterboleixi la visió de les coses, perquè desvien la mirada. Els renous no ens deixen sentir la veu. Per això a vegades és convenient fer com una mena de reducció fenomenològica, és a dir, posar entre parèntesi tots els comentaris i les interpretacions, els judicis, per posar l'atenció als fets, a la cosa mateixa. Aquest em sembla un primer exercici de la reflexió necessària.

La cosa mateixa són les víctimes de la malaltia i el seu contagi, és a dir, els malalts i els moribunds, els morts i els que es troben en perill, els qui en tenen cura, tant els familiars i el personal sanitari com també els servidors públics; la reducció de l'activitat laboral i econòmicaals que fan possible la distribució dels aliments i medicaments i tanta gent que ha quedat sense feina i que, si ja vivia en precari, ara es troba en la indigència. Tot això ha interromput la nostra vida de cada dia, ha produït un trencament de la rutina diària, tant laboral com familiar, social i econòmica, un trencament que posa de manifest la nostra fragilitat i precarietat, malgrat el progrés i els avenços.Som humans, només.

Que la pandèmia no aconsegueixi que no sigui vist allò evident. No tanquem els ulls a les evidències. És la massa de morts, la que ens farà obrir els ulls? o una vegada més convertirem la mort, la malaltia, el sofriment en números, en dades estadístiques, corbes ascendents o estables o descendents? No sembla que la pandèmia està trastocant el nostre món social? Tenim un sistema sanitari que té cura dels malalts, un sistema de residències per als majors, un sistema educatiu per als infants i joves, per tal que cada u pugui rebre l'atenció pertinent, que no és possible que rebi a casa. Però potser que d'aquesta manera els tenim fora de casa i tantes vegades fora de la vista i del cor.

I ara és com si novament els tinguéssim a casa, com si ara tots es fessin massivament presents en les nostres vides. Més encara, s'hi han fet presents els difunts i tants que pateixen per la seva malaltia o mort, per l'esforç redoblat de la seva cura, esforç i pena de veure que no donem abast. I nosaltres tancats a casa, sense arribar als que voldríem ni poder atendre com caldria. El mateix personal sanitari en estat d'estrès per la sobresaturació de feina,i d'una feina que sovint la veuen acabar en fracàs, que tantes vegades els fa veure la impotència dels mitjans, a més de la seva escassetat. Situació límit de la nostra capacitat, situació d'impotència.

Què hi pot dir la religió? Hi té una paraula a dir i una acció a fer? Des de la sociologia de la religió hi ha una funció reconeguda a la religió,que exerceix gairebé en exclusiva, i és la seva capacitat de donar sentit, fins i tot -o precisament- en els moments extrems, en les situacions límit, aquelles que trenquen el curs de la vida normal, on no hi caben teories ni racionalitzacions.

Donar sentit té diversos significats segons el lloc i l'aplicació. Pot significar consolar, estar de vora, acompanyar i patir amb el malalt, el moribund, els seus familiars; pot ajudar a acceptar, assumir i fins i tot integrar dins la pròpia vida esdeveniments trencadors, inesperats i que no encaixen en el normal curs de la vida, com poden ser una malaltia, una discapacitat innata o adquirida, una mort; això ho pot fer, en darrer terme, basada en la certesa que ni la malaltia ni mort ni cap contrarietat de la vida ens separa de l'amor de Déu (Rom 8,38s.), un amor tan radical i ferm com que mogut per aquest amor Déu ha entregat el seu propi Fill, que ell, malgrat tot, continua acompanyant-nos i estant al nostre costat i que, per tant, malgrat tots els trencament, la nostra vida té futur, té sentit, és estimada. Però, per altra part, consolar també pot significar posar de manifest el trencament que aquestes situacions comporten i les exigències que imposen: no banalitzar les coses, ajudar als necessitats, posar-hi les mans, però també no atribuir a la natura allò que és un dèficit de la previsió i organització, etc. Donant sentit la religió ens ensenya a mirar als ulls del sofriment i la mort, superar tabús, no esquivar-los com si no pertanyéssim a la vida, sinó afrontar-los perquè precisament ells ens diuen molt sobre el contingut de la vida, com tal com fan els marges que circumscriuen les coses i n'assenyalen el seu contingut.

Si tota la vida té a veure amb Jesucrist i el seu evangeli, no hi ha dubte que hi té molt a veure en aquestes situacions que sacsegen la nostra vida i la posen contra les cordes, al límit de les nostres capacitats de comprensió i acció. Prendre consciència de l'esqueix, la interrupció de la vida, ens pot portar a superar la unidimensionalitat i parcialitat, l'empobriment de la nostra vida, a superar convencions i tabús, els protocols socials i l'opinió establerta. Fins i tot ens pot mostrar que una vida sensata i reeixida no és la vida d'èxit en aquest món convencional, que hi ha vida més enllà de l'horitzó socialment convingut. La religió genera reflexió, nodreix la reflexivitat pròpia de la nostra modernitat en estat de risc continu i que ara viu de manera especialment aguda.

Si efectivament aquests dies ens hem topat amb el sofriment i la mort, una de les preguntes de la nostra reflexió podria ser aquesta: com viure la nostra vida davant el fet de la mort. La visió religiosa ens obre a la transcendència, però no tant a un altre món, sinó a un món que pot ser d'una altra manera, a allò que l'evangeli anomena el Regne de Déu, que és entre nosaltres, que viu en nosaltres, encara que és un do de Déu, perquè brolla de Déu mateix, de l'amor que Ell ens té i que de manera tan radical i patenta ens mostra en la passió, mort i resurrecció del Senyor que aquests dies celebram.

Pàgina 1 de 3

DIRECCIÓ
Plaça de la Almoina S/N
07001 Palma de Mallorca
Illes Balears. Espanya

XARXES SOCIALS
@catedralmca
Facebook Twitter Istagram Youtube

CONTACTE
Per a qualsevol dubte, crida'ns
971 71 31 33

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Copyright © 2020 Catedral de Mallorca. Tots els drets reservats.