Fills que vénen i se’n van

El company Joaquín Luis Ortega, qui per anys va tenir cura dels serveis informatius de la Conferència Episcopal Espanyola, va dedicar un capítol d’un dels seus llibres a recordar la seva mare. Conta que, arribant tard un vespre a casa, reparà com mig sortia d’un llibre un paper amb lletra inequívoca de la seva mareta viuda. El desplegà i llegí: Muero por vivir sin ti/ y tanto tiempo te espero/ que cuando vienes ¡me muero!/ porque te vuelves a ir. Aquests versos, d’encuny teresià evident, li proporcionà una doble prova: l’amor que ella li tenia, i l’aflicció que ell li proporcionava.

Com altres companys preveres, jo patesc la mateixa convicció. I prou em dol la cosa, tal volta la sola cosa, respecte a la meva mare: em dol el temps que no li vaig donar. En vida seva, també jo vaig ser prevere de quefers, reunions, quilòmetres i presses, i em queda la sensació d’haver-li donat la satisfacció del cuando vienes bastantes vegades, les mateixes vegades que, al cap de minuts, li donava l’aflicció del te vuelves a ir, així, sortint de la casa dient-li “adéu, mumareta” donant passes cap el carrer amb la clau del cotxe ja a la mà.