MATAR EL PARE

A vegades encara em sorprèn l'habilitat que ha de tenir un fotògraf de premsa avui a Mallorca per retratar una escena a l'interior d'una església sense que surti mai cap capellà. Avui entre nosaltres, l'església catòlica (no així l'Islam, per exemple) és invisible per a tot allò que pugui afavorir-la davant de l'opinió publica. Quan es tracta en canvi de pederàstia, de notícies dolentes, de situacions que desacrediten el personal, la informació és sempre abundosa, amb tot detall, noms i llinatges, foto inclosa. No fa molt, en motiu del debat parlamentari sobre les immatriculacions dels edificis que la Diòcesi considera de la seva propietat, es deia amb totes les lletres que l'església era una lladra i que havia robat i robava. A qui? A la societat. Malgrat ja sigui un costum entre nosaltres, no deixa de provocar la meva perplexitat. I sovint és tema de la meva reflexió, a l'hora d'entendre la meva societat, de la qual formo part i vull formar-n'hi de manera responsable.

Penso que una explicació sigui la següent: a l'Estat espanyol, per part al manco de molta gent de la cultura i la política, es fa una lectura del present en clau del franquisme. Fa massa poc temps que hem sortit de la dictadura. I no acabem de trobar la forma d'alliberar-nos definitivament de les seves conseqüències. A altres països d'Europa començaren el procés a partir de 1945: ens duen molt avantatge. L'església catòlica, per a molts, és una institució que no ha evolucionat gens des d'aquells temps i per a molts interessadament, continua essent un factor antidemocràtic a l'interior de la societat actual. Que això no sigui així de cap manera -bastaria recordar el paper de l'església en el final del franquisme i en la transició- avui, com es diu en el llenguatge periodista, "no ven". Que equival a dir "no existeix". Què és el que està passant? Que som una societat adolescent. L'adolescent, ha de matar el pare per necessitat. I el pare, és el franquisme, encara que sembli mort i allunyat de nosaltres. Perquè és castrant, perquè representa l'obstacle per a la llibertat i perquè impedeix una identitat personalitzada i original, com desitja el subjecte avui.

L'església representa per a molts una seqüela d'aquest pare que cal matar, una de les últimes que queden. És l'enemic. Per altra banda, l'església ha perdut gairebé tot el poder que mantenia des de segles. Això fa que sigui un boc expiatori perfecte: ningú la defensarà i la seva veritat no serà la que viuen els catòlics cada dia, sinó la que conta la televisió i la premsa en general. Mentre, es deixa de parlar d'altres causes més incisives dels mals que ens afligeixen. Per exemple, la corrupció o la pèrdua de valor de la democràcia o la progressiva desaparició de la cultura com a mediació d'humanització. I més que en podríem afegir.

El pare es mata de dues maneres, sobretot: negant-lo (fent-lo invisible/insignificant per a mi) i fent-se enfora (construint la pròpia personalitat el més al marge possible de la influència paterna). La violència és una característica quotidiana de la relació entre el pare i l'adolescent. En aquest sentit, negar l'església, tornar-la invisible i només mostrar-ne la cara negativa, és un moment del procés de foragitar-la de la societat. La distància necessària esdevé supressió letal. És el que ens passa. Però hi ha un perill: que el pare no sigui conscient del seu paper i de la necessitat d'una presència discreta, però compromesa, preocupada per la felicitat dels fills. Sobre tot, que no deixi mai d'estimar-los. L'amor es fa vertader en el dolor. Lo pitjor que li podria passar al pare seria resignar-se a la mort: renunciar a una relació nova i exigir/somniar que fos tot com abans. Això porta directament a una actitud sense futur. S. Zizek ha dit: "L'autentica herència del cristianisme és massa valuosa per abandonar-la en les mans exclusives dels llunàtics fonamentalistes". Penso que l'actual actitud cultural davant de l'església està provocant aquest efecte pervers.

Per altra banda, l'adolescent ha de saber créixer. Ha de voler créixer i no restar per sempre en les actituds -còmodes, vistoses, compartides pels amics- que viu en el moment, absolutitzant-les. Seria la seva mort prematura. Un dia retrobarà el pare i el redescobrirà no com si no hagués passat res, sinó limitat, gens omnipotent... més tendre, ple de l'afecte que pot fer feliç perquè neix d'una relació gratuïta. L'odi, la malvolença, el desig d'anihilació, de destrucció, la violència no obrin cap espai humà. Maten. No és bo ni per el pare. Ni per els fills. Tots hi perden.

No seria ja hora de prendre consciència de la realitat i substituir el "això no ven!" per una altra cosa més sòlida: "això ens fa més persones"? Crec que les coses que vivim són prou problemàtiques i que l'horitzó que tenim al davant és prou complicat com per no sentir la urgència d'un major coneixement de tots en humanitat. Si la premsa ha canviat, l'exèrcit ha canviat, la política ha canviat, també ho ha fet l'església, que manté una clara pràctica dels valors evangèlics en els seus membres i a nivell de carrer, especialment pel que fa als més necessitats. No és gens prudent negar-ho.

Hi ha un territori on tots ens podem trobar. No és en els platós de la televisió/fems o en les pàgines interessades dels diaris. És en el reconeixement de la nostra pobresa, de la manca d'amor eficaç entre nosaltres, de la falta de llibertat real i de justícia. Compartir aquesta necessitat i voler-hi posar remei és voluntat de molts. Sortir de l'adolescència sens dubte ens ajudaria també a tots a tenir més possibilitats de viure plegats i amb il·lusió. Amb futur.